zut alors!

Raons perquè Catalunya s'assembla a la Brianza

El caràcter aspre i esquiu de la seva gent, que t'observa i t'estudia durant un'estoneta abans d'integrar-te en la seva vida. Quan ho fa, però, és per a tota la vida.
La seva naturalesa desconfiada, sospitosa: ets dels meus?

La deferència gairebé sagrada cap al Déu Treball.
La vida com a sacrifici, esforç, recompensa.

La capacitat de gaudir d'allò més simple: els productes de la terra, una bona copa de vi, formatge casolà, un pastís.

L'idioma quotidià que reflecteix segles de utilitzo rural, domèstic, camperol. És senzill i polit pel vent de les seves muntanyes i valls. De vegades et fa sentir incòmode, de vegades et fa sentir estranger, de vegades simplement no aconsegueixes apoderar-te dels seus sons, però és capaç de la millor poesia, la que neix de les paraules més senzilles.

Les seves muntanyes. L'hàbit que té la gent que les habita d'agafar les botes i començar a seguir el sender, qualsevol sigui, i anar pujant fins on la dugui l'energia de les seves cames. Recollir bolets. Recollir llenya. Viure la muntanya, escoltar, comunicar amb ella, venerada com Deessa Mare i Origen de tota la vida.

L'orgull per ser el que som.




El carácter áspero y esquivo de su gente, que te observa y te estudia durante un ratito antes de integrarte en su vida. Cuando lo hace, sin embargo, es para toda la vida.
Su naturaleza desconfiada, sospechosa: ¿eres de los míos? 

La deferencia casi sagrada hacia el Dios Trabajo.
La vida como sacrificio, esfuerzo, recompensa.

La capacidad de disfrutar de lo más simple: los productos de la tierra, una buena copa de vino, queso casero, un pastel.

El idioma cotidiano que reflecte siglos de uso rural, doméstico, campesino. Es sencillo y polido por el viento de sus montañas y valles. A veces te hace sentir incómodo, a veces te hace sentir extrangero, a veces simplemente no logras apoderarte de sus sonidos, pero es capaz de la mejor poesía, la que nace de las palabras más sencillas.

Sus montañas. El hábito que tiene la gente que las habita de agarrar las botas y empezar a seguir el sendero, cualquier sea, e ir subiendo hasta donde la lleve la energía de sus piernas. Recoger setas. Recoger leña. Vivir la montaña, escucharla, comunicar con ella, venerándola como Diosa Madre y Origen de toda la vida.

El orgullo por ser lo que somos.